Rubén Pacheco: “La semipresencialitat es deu al fet que falten recursos a l'escola pública”

Recentment, FAMPA-València demanava a l’Administració educativa que redoblara esforços per a garantir la presencialitat en tota l’ESO i Batxillerat. Segons aquesta entitat de pares i mares d’alumnes, la semipresencialitat està provocant desigualtats en l’alumnat de la Pública. Ruben Pacheco és el president d’aquesta associació de pares i mares.

Les ultimes mesures del Govern han donat lloc a un debat a peu de carrer sobre què té major incidència en el grau de contagis o què cal prioritzar. En la teua opinió, són les escoles focus de contagi?
—No, en absolut. De fet, s’està demostrant tot el contrari. Són focus de control. Són espais en els quals es detecta molt ràpidament si algun alumne, professor o persona de la comunitat educativa presenta símptomes i això fa que s’activen els protocols de control i les proves PCR d’una manera molt ràpida i àgil.

Creus que amb la manera d’enfocar el tema posant les classes en la diana hi ha qui està banalitzant la importància de l’Educació?
—En cert sentit sí, perquè s’ha estat qüestionant una bona part de les mesures que s’estan intentant aplicar sense tindre en compte la dificultat d’aquesta situació. És a dir, necessitem arribar a un punt d’equilibri entre el dret a l’Educació, que és irrenunciable, i la necessitat de mantindre una sèrie de mesures que impedisquen que la malaltia s’estenga.
Durant aquest període, hem pogut veure com se centrava l’atenció en aspectes que no tenien l’Educació com a punt central i no hi havia un enteniment per a portar a terme les classes. Evidentment, exigir el 100% de la presencialitat és totalment legítim, però de moment hem de funcionar amb les infraestructures que tenim.

Des que va començar la crisi pandèmica l’Educació s’ha hagut de reinventar donant lloc a les classes a distància.
—En primer lloc, l’Educació no s’ha reinventat, sinó que hauria d’adaptar-se d’alguna manera. Al març el que es va fer va ser un pegat, un pegat necessari, ja que bàsicament no hi havia una altra manera d’eixir del pas. Es va actuar, almenys ací al País Valencià, bastant bé, sobretot tenint en compte l’enorme esforç que van fer els professors i professores per a continuar amb la marxa sense mitjans, proposant els seus propis mitjans i sacrificant el seu temps més enllà del temps escolar. A l’igual, que també van fer un gran esforç les famílies i els alumnes per a poder mantindre el ritme. Però l’Educació com a tal no es va reinventar. Per això, hui dia, no sols és necessari que es reinvente sinó que la metodologia i el currículum han de canviar radicalment.

Llavors, afecta a l’aprenentatge dels alumnes la no presencialitat?
—Sens dubte afecta a l’aprenentatge. No és que siga alguna cosa que dic jo, és que la majoria dels especialistes ho afirmen. Una cosa és que puguem utilitzar-ho com un complement més per a la docència, però mai una classe telemàtica substituirà a una classe presencial.

La setmana passada, FAMPA va mostrar el seu descontentament amb el model actual de semipresencialitat.
—La reivindicació és clara. Estem embolicats en una situació en la qual on hi ha 100% de presencialitat la docència pot continuar com estava abans de la pandèmia, però on no n’hi ha el currículum que s’està aplicant no s’està adaptant a aqueixa semipresencialitat. És el mateix, per la qual cosa els nostres fills i filles estan havent de treballar amb el mateix currículum en la meitat de temps docent en realitat.
En aquests moments tenim centres concertats en els quals s’està donant un 100% de presencialitat perquè ells no han baixat tant les ràtios o s’estan impartint classes online al mateix temps que presencials. Quan a nivell pedagògic i metodològic, per molt que es pretenga curricularment que estan rebent la mateixa classe, a efectes reals no estan rebent la mateixa classe. Això té tal gravetat que després hi ha famílies que signen que volen això també en la Pública.

És un sentir general per part de les diferents AMPAs de València?
—Això és rotundament un sentir general de les AMPAs de tota Espanya.

Suposa desigualtats d’alguna manera per als col·legis públics?
—Els afecta moltíssim. En primer lloc, els centres públics a nivell d’infraestructures estan infradotats. Tenim centres públics que estan absolutament saturats d’alumnes o amb unes ràtio professor-alumne que són totalment elevades. A més d’amb un personal docent just que sovint ha de desenvolupar unes tasques administratives que són desbordants i que no haurien d’assumir ells. A part d’amb una implantació dels TICs mínima o inexistent en molts casos. Això els posa en una situació d’inferioritat davant l’Educació concertada, per exemple, que reben un doble finançament a través de fons públics i les donacions de les famílies, que en realitat són pagaments mensuals.

Es deu la semipresencialitat de molts centres educatius a la necessitat per falta de recursos més que a la creença d’una aplicació adequada de les mesures preventives?
—Sí, ens consta. Això part que estem en una situació en la qual hi ha zones amb diversos centres de Primària que després han d’aglutinar a tots aqueixos alumnes en un sol centre de Secundària d’aqueixa mateixa zona. Pel que els instituts han sigut històricament centres de concentració, que ara estan totalment desbordats amb ràtio difícilment reduïbles. En aqueixos centres és pràcticament impossible oferir una presencialitat absoluta. També diversos centres, fins i tot podent, no hagen fet l’esforç. Això ens ha portat al fet que la semipresencialitat s’haja convertit en l’opció més àmplia. Són molt pocs els centres que han optat pel 100% de presencialitat. Primer, perquè la majoria no podien i en segon lloc perquè requerien d’una sèrie de càbales i esforços massa complexos. Estem com estem perquè venim d’on venim.

Confies que l’administració pública rectifique i instaure un mateix model presencial per a tots els centres educatius?
—L’única possibilitat seria que l’Administració dote als centres d’uns espais que no existeixen actualment, la qual cosa suposaria una inversió extraordinària perquè es complira. Això no implica que no hi haja solucions. Hi ha situacions en les quals sí que hi ha eixides viables i el que requereix és un esforç extra i extraordinari.